Any 3 - Joan Brossa

Cap de Bou

La festa organitzada per Mas Blanch i Jové i la Fundació Joan Brossa va ser de l’estil brossià més pur. Mas Blanch i Jové, amb la col·laboració de l’Ajuntament de La Pobla de Cérvoles, va crear un itinerari brossià permanent pel municipi amb lectures de poesia per tothom. Després es va batejar l’amfiteatre de La Vinya dels Artistes com el “No-Res del Tot” de Joan Brossa i s’hi va inaugurar l’escultura “Cap de Bou”, feta a partir de la reproducció d’un poema visual de Joan Brossa. La festa, dirigida per Hermann Bonnín, va barrejar la màgia del Hausson que sortia de entre les bótes, l’humor tendre del Tortell Poltrona davant de “l’Orgue de Camp”, l’òpera de la Cia. Dei Furbi al mirador amb La Pobla de Cérvoles de fons i la Commedia dell’Arte de la Cia. De la Rosa a l’Era del Guino.

Inauguració

LA FESTA DE L'Any 3 A LA VINYA DELS ARTISTES
MÀGNUM EDICIÓ COL·LECCIONISTA
Joan Brossa

Joan Brossa

(Barcelona, 19 de gener de 1919 – 30 de desembre de 1998)
Up Down
És el poeta avantguardista català més important del segle XX. Va començar a escriure ocasionalment quan fou mobilitzat durant la Guerra Civil. Un cop tornat a Barcelona (1940), va conèixer J.V. Foix, Joan Miró i Joan Prats. Gràcies als seus consells i dins d’una línia neosurrealista va començar a escriure sonets, odes i teatre (que ell anomenava «poesia escènica»). El 1941 i d’acord amb els paràmetres futuristes, va fer els primers poemes visuals. L’any 1947 fundà la revista Dau al Set amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats i Arnau Puig.
A partir de 1950 i a causa dels contactes amb el poeta brasiler João Cabral de Melo la poesia de Brossa (amb el llibre Em va fer Joan Brossa) fa un tomb radical vers el compromís social. Durant els anys seixanta va experimentar a fons amb la poesia visual i els poemes objecte, uns gèneres que mai més ja no abandonaria. Simultàniament iniciava les col•laboracions amb artistes com ara Tàpies o Miró, que poc a poc aniria ampliant cap a valors de la plàstica de totes les generacions. De mica en mica l’obra de Brossa era requerida arreu, però d’ençà de la seva primera antològica a la Fundació Joan Miró de Barcelona (1986), les exposicions esdevingueren una constant per al poeta. Entre elles, la del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (1991) li atorgà autèntica anomenada internacional. A més, la seva obra va arribar al carrer mitjançant els anomenats «poemes corporis», com ara el Poema visual transitable del velòdrom de Barcelona (1984). De tota manera el capteniment per la plàstica mai no va suposar una interrupció de la seva enorme obra literària.
Pel que fa a l’escena, ja des dels anys quaranta havia escrit accions-espectacle i més tard va derivar cap a tota mena de gèneres parateatrals, com ara els monòlegs de transformació, els ballets i els concerts –són remarcables les col•laboracions amb els músics Josep M. Mestres Quadreny i Carles Santos–, alhora que aprofundia en el teatre de text, els llibrets d’òpera o els guions cinematogràfics.
Els darrers anys de la seva vida va rebre premis per a tots els gèneres que havia practicat i des de tota mena d’instàncies. En el terreny internacional cal remarcar la presència de Brossa a les biennals de São Paulo (1993) i de Venècia (1997) i exposicions individuals a diverses ciutats europees i americanes. Després de la seva mort, fou la gran antològica de 2001 a la Fundació Joan Miró de Barcelona que atorgà a Joan Brossa la consagració definitiva. Des del 2005 i fins a l’actualitat altres exposicions antològiques seves han recorregut una dotzena de capitals d’Europa i Amèrica, mentre la seva obra literària ja ha estat traduïda a més de quinze idiomes.

Atres obres de l'artista