Any 0 - Josep Guinovart i Bertran

L’Orgue de Camp

La Vinya dels Artistes va començar com un pensament del Guinovart sobre un terreny abans ple d’ametllers que vam fer nostre i li vam donar forma. Vam imaginar un mantell de vinya verda onejant com un vaixell pirata, a vegades cadenciós com les notes d’un saxo, altres potser silenciós i prometedor com una tela en blanc. La Vinya dels Artistes és això, un espai obert al vent perquè aquest hi parli a través d’un orgue de camp, un lloc lliure perquè algú que tingui alguna cosa a dir s’ho faci una mica seu marcant-ho amb el seu llenguatge. Una àgora de l’expressió artística en fusió amb la terra. Una terra pobra, plena de pedres rodones, seca: perfecta per un gran vi.

La Vinya dels Artistes vol ser un homenatge a qui una vegada s’ho va imaginar, el Guino, i és a ell, al nostre amic, a qui li vam dedicar l'any 0, el del començament, i la seva escultura ‘L’Orgue de Camp’ n’és el testimoni etern.

"L’Orgue de Camp, un instrument perquè el vent pugui cantar als ceps..."

Inauguració

LA FESTA DE L'Any 0 A LA VINYA DELS ARTISTES
MÀGNUM EDICIÓ COL·LECCIONISTA
JOSEP GUINOVART

Josep Guinovart i Bertran

(BARCELONA 20 DE MARÇ DE 1927- 12 DE DESEMBRE DE 2007)
Up Down
Josep Guinovart va néixer en el bressol d’una família menestral i de ben jovenet, amb catorze anys, ja es documenta la seva labor com a pintor de parets al taller familiar. Passaria gran part de la Guerra Civil a la vila d’Agramunt, juntament amb la seva mare, avi, tietes i germans, fet que l’apropar directament a la natura, les eines i els animals. Passat l’enfrontament bèl·lic, justament l’any 1941, ingressà a l’Escola de Mestres Pintors, època en què s’inicià en la pintura a l’aire lliure als afores de Barcelona, especialment a Sant Genís dels Agudells. Dos anys després ingressà a l’Escola d’Arts i Oficis del carrer Aribau, on formà part de les aules nocturnes, i l’any 1944 consta com alumne de l'Escola de la Llotja.

L’any 1946, Guinovart conclouria els seus estudis a l’Escola d’Arts i Oficis i obtindria una beca del Foment de les Arts Decoratives (FAD), fet pel qual pogué gaudí de l’assistència a un curs de dibuix al natural. Les seves primeres obres estan fortament marcades per Nonell i Gimeno.

L’any 1948, estiu del qual passà a la vila lleidatana d’Agramunt, d’on era la seva mare, presentà la seva primera exposició individual a la Galeria Syra de Barcelona. D'ençà abandonà el realisme d'intenció naturalista. A finals de la dècada dels quaranta i principis dels cinquanta es vinculà al grup Dau al Set, on consolidà plantejaments ideològics i des d'aleshores considerà ineludible el trencament amb les formes imperants en l'art, esdevenint aquell grup com una finestra a l'art d'avantguarda europeu. No obstant, es sentia desvinculat de la generació d'artistes com Joan Miró i de la seva formació.

L'any 1951 fou un any decisiu en la trajectòria professional de Guinovart, ja que es dedicà plenament a la pintura i realitzà els seus primers gravats a l'aiguafort per a il·lustrar els llibres “Homenaje a García Lorca” i “Cantos espirituales negros” d’Editorial Cobalto. S'inicià en aquesta disciplina de manera autodidacta i, com en la resta de llenguatges artístics, feu una recerca constant. Tanmateix, en aquell any il·lustrà el programa del concert de jazz de Mezzrow, al Hot Club i Club49 de Barcelona.

L'any 1953 va guanyar una beca de l'Institut Francès per a realitzar un viatge a París de cinc mesos on s'amarà de l'obra de Cezanne i Matisse. En aquella època va il·lustrar amb cinc dibuixos la Carta a Miguel Hernández de Cesáreo Rodríguez-Aguilera, projecte inclòs al número de març de la revista Dau al Set. A la seva tornada a Barcelona fou fundador amb Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats, Modest Cuixart, Marc Aleu, Jordi Mercadé i Jaume Muxart del Grup Taüll que tingué una vida efímera, però aplegà alguns dels artistes més destacats. Després d'una temporada treballant en il·lustracions i decorats escenogràfics, cap a l'any 1957 va iniciar una decantació cap a l'art abstracte i utilitzà elements tridimensionals gairebé constantment en les seves obres, la majoria també de gran format. Durant l’any 1955 realitzà la decoració i figurins per al ballet de Juan Tena Suite d’Hidalgo, i realitzà murals a Moto Guzzi Hispania i en un edifici del Turó Parc barceloní.

D’aquest any consten tres murals realitzats pel vestíbul i la sala de teatre i cinema de les Llars Mundet, i un mural per a l’edifici Pirelli de Barcelona.

Durant la dècada dels cinquanta participà en moltes biennals d'art contemporani: a Sao Paulo el 1952 i el 1957, a Alexandria el 1955 i a Venècia el 1958 així com el 1962. D'aquesta manera sortia d'Espanya de manera oficial i podia constatar que les arts plàstiques d'avantguarda no resultaven incòmodes al règim franquista a diferència d'altres llenguatges com el literari o el cinematogràfic. Posteriorment, Guinovart es mostrava convençut que la pintura o l'escultura al nostre país estaven a nivell internacional, però que hi havia una greu manca de formació escolar, ja que l'art contemporani arribava al públic com a buit de significat.

L’any 1960 començà a treballar en el camp de la litografia, la qual cosa l’hi permeté continuar experimentant amb el gravat. D’aquesta dècada destaquen els decorats que féu per a “Historia de los Tarantos” (1962) d’Alfredo Mañas, “Bodas de Sangre” (1963) de Federico García Lorca, “La feria del Come y Calla” (1964) de Mañas i “La dama boba” (1966) de Lope de Vega; les il·lustracions del llibre “Poesies” (1962), de Salvat Papasseit, de l’Editorial Arial, i els deu article de Julián Marías a “El Noticiero Universal” (1965); i els murals per la casa dels senyors Almirall (1962), de l’arquitecte Leonori, el mural ceràmic de Riudellots de la Selva i l’esgrafiat per un edifici del carrer Balmes-Pàdua (1963), obra de l’arquitecte Carmona Sanz.

El 1969 estrena nou estudi a Castelldefels, el Can Tieso, el mateix any en què Cesáreo Rodríguez-Aguilera publica un estudi monogràfic vers l’obra de Guinovart a la revista Cuadernos Hispanoamericanos.
L’any 1970, quan començà a treballar amb la serigrafia, realitzà els cartells per al Primer Festival Popular de Poesia Catalana (Barcelona) i per al Primer Festival de la Cançó Popular (Lleida). Durant aquesta dècada realitzà nombrosos viatges (Portugal, França, Estats Units d’Amèrica).

Tanmateix, destaca el fet que el Museu Guggenheim de Nova York l’hi comprà dos aiguaforts i que feu una donació que feu de més de cent escultures de fusta policromada al Museu d’Art Modern de Barcelona (1978). El 1982 planifica l’escenografia, a la manera de fris corregut, en homenatge al Guernica de Picasso, que es mostra a la galeria novaiorquesa The Exhibition Space del Soho.

L’any 1989 comença a plantejar el futur Espai Guinovart d’Agramunt, any en què precisament es publica un altre estudi dedicat a l’artista, “Josep Guinovart-Joaquim Molas” de la col·lecció Diàlegs a Barcelona.

L’any següent, el 1990, s’inaugura al pati del col·legi públic Macià-Companys d’Agramunt el monument de Guinovart dedicat a la memòria de Companys.

L’any 1992 es publica el llibre Els cartells olímpics, Barcelona, COOB.

L'any 1994 es va inaugurar un museu o espai d'art a Agramunt dedicat a la seva obra, població a la qual havia nascut la seva mare i a la que ell sempre ha estat vinculat. El museu s'anomenà l'Espai Guinovart d'Agramunt, i comparteix municipi amb "Lo Pardal", la casa de la poesia visual de Guillem Viladot.

L’any 2002, quan es commemorà el seu setanta cinquè aniversari, se’l proclamà Fill Adoptiu de la Vila d’Agramunt.
A l'any 2006 va dissenyar el celler Mas Blanch i Jové a La Pobla de Cérvoles i fou l'ideòleg de La Vinya dels Artistes que es va inaugurar de forma pòstuma com a homenatge a l'artista durant l'any 2010 amb la presentació de la seva escultura "L'Orgue de Camp": un instrument de 6 metres d'altura instal·lat perquè el vent pugui cantar als ceps. A dins del mateix celler també es pot veure l'obra "In Vino Veritas", de 10,5 m, així com altres obres de l'artista.

Josep Guinovart va morir a Barcelona el 12 de desembre de 2007. Des de la seva mort s’han organitzat nombroses exposicions a dins i a fora del territori i tant la Fundació Josep Guinovart com el celler Mas Blanch i Jové segueixen treballant per la difusió de la seva obra.

Atres obres de l'artista