Any 11

Guillem Viladot

POEMA DE L’HOME

L’obra que dia 16 de juliol de 2022 s’inaugurà a La Vinya dels Artistes, fou creada a l’any 1972. Viladot va confeccionar en format pòster el Poema de l’home, amb la col·laboració de Josep Iglésias del Marquet. Just un any després es materialitzaria en format llibre i s’iniciaria la trilogia de treballs que girarien al voltant d’aquest concepte antropocèntric. En aquesta obra, la successió de lletres de l’abecedari col·locades per parelles —la mateixa lletra del dret i del revés— genera un espai entre elles on s’hi insereixen diverses paraules. La primera d’aquestes paraules és pensa a la que segueixen tota una sèrie de mots que indiquen parts del cos: des del front fins els peus. Un recorregut vertical, doncs, on les lletres incorporen —mai més ben dit— la pròpia carn i, finalment, l’envien cap a la utopia a què ens conviden les ultimes paraules del poema: passa, camí, horitzó, llum i llibertat. Ara, allunyades del paper, les lletres de l’abecedari i les paraules que les acompanyen s’escampen per un espai monumental que atorga al projecte original una dimensió gairebé teològica. Guillem Viladot, l’home, i el seu poema, són línia i pilastra, veu i paisatge.

El “Poema de l’Home” que s’inagurà a La Vinya dels Artistes és una interpretació de Jaume Farreny que parteix de la “Poesia Concreta” per dibuixar un “Poema Arquitectònic”. De la producció executiva se n’ha encarregat el Joan Jové Solé, ferrer, copropietari del celler Mas Blanch i Jové, i l’artesà que dona forma a les diferents creacions exposades a aquest espai tan singular que és La Vinya dels Artistes.

L’obra fou prèviament presentada a La Seu Vella de Lleida on fou exposada de manera temporal. I és La Vinya dels Artistes, una sala d’exposició a l’aire lliure entre vinyes i oliveres, el lloc que l’acull a partir d’ara. L’indret escollit és una paret de pedra seca a sobre d’un camp de cultiu. Les lletres sobrevolen l’espai i, al tractar-se d’una zona de forta marinada, el poema sembla que balli amb les oliveres. Les paraules ulls, nas, llavis, mans, dits, ventre, sexe, passa, camí, horitzó, home, llibertat… Es fonen amb la pedra, la natura, el cel, l’infinit.

La inauguració que es celebrà el 16 de juliol va comptar amb més de 500 assistents que també van poder visitar altres escultures que es troben a La Vinya dels Artistes, les obres exposades de forma permanent al celler i una exposició temporal de Guillem Viladot a l’Espai Saó del celler.

La festa totalment a l’aire lliure consistí amb un sopar a peu dret maridat amb els vins del celler Mas Blanch i Jové, l’actuació del grup teatral agramuntí Teatredetics i la música de Lo Pardal Roquer, amb una cançó creada en homenatge a Viladot.

“Ara, allunyades del paper, les lletres de l’abecedari i les paraules que les acompanyen s’escampen per un espai monumental que atorga al projecte original una dimensió gairebé teològica. Guillem Viladot, l’home, i el seu poema, són línia i pilastra, veu i paisatge”

El “Poema de l’Home” que s’inaugurà a La Vinya dels Artistes és una interpretació de Jaume Farreny que parteix de la “Poesia Concreta” per dibuixar un “Poema Arquitectònic”.

Pau Minguet

Fotos: Albert Malet, Elsa García i Montse Solà

Inauguració. La Festa de l’any 11 a la Vinya dels Artistes.

Màgnum Edició Col·leccionista Eva Lootz

Màgnum edició col·leccionista 
Guillem Viladot

Carlos Pazos

Guillem Viladot
Agramunt, 1922 – Barcelona, 1999

Guillem Viladot i Puig neix a Agramunt el 1922, en una família d’apotecaris. Després de passar la seva infància i bona part de joventut a Agramunt, es trasllada a Barcelona per estudiar Farmàcia a la Universitat de Barcelona. L’any 1949 es llicencia i torna a instal·lar-se al seu poble natal per treballar a la farmàcia del seu pare. El 1950 cau malalt i, convalescent, escriu Temps d’estrena, iniciant un cicle de novel·les que defineixen el seu mite de Riella, topònim fictici d’Agramunt: Els infants de Riella (1965), Aril Avall (1966), La gent i el vent (1967), L’arrel de panical (1970) i Memòria de Riella (1974).

Paral·lelament a l’obra discursiva, l’any 1959 escriu Metaplasmes i el 1960 IA-URT que inicien les seves experiències com a poeta concret, desestructurant els codis alfabètics i lingüístics. Esdevé precursor de la Poesia Concreta (un subgènere de la Poesia Visual) i el primer editor d’un llibre d’aquest tipus a Espanya, amb l’obra Estrips que edita a Agramunt l’any 1964, i amb els Nou-plast-poemes de 1965, i que motiven tot un treball com a poeta visual que desenvolupa al llarg de la seva trajectòria.

A finals dels anys setanta s’interessa per la psicoanàlisi, que integra a la seva assagística amb novel·les com Ricard (1977), La llei de pedra (1979), L’amo (1982) o Discurs horitzontal (1982). Aquestes obres precedeixen el cicle de novel·les històriques de caràcter també psicològic, com Joana (1991), o Carles (1994) i els reculls de la seva poesia completa, reunida en cinc volums, així com les seves darreres novel·les: Els ulls (1999), Les vel·licositats (1999), Ruth (2000) i L’energia (2001).

Va conrear un ampli ventall de manifestacions artístiques, tant literàries com plàstiques. El qüestionament de les convencions literàries el va portar sovint a les fronteres entre gèneres. Com a creador va mostrar una actitud dissident i marginal enfront de les diverses formes de poder. En són una mostra les novel·les La cendra (1970), Ricard (1976), L’amo (1980), Memorial de Na Nona (1983), Carles (1994), Autobiografia de Déu (1998), entre d’altres.

Però també s’ha de parlar de la seva obra poètica, amb una vessant experimentalista que el porta al poema-objecte i també a la prosa poètica, sempre des d’una lectura exhaustiva de l’avantguarda. La seva va ser una obra que traspuava modernitat durant els anys difícils de la postguerra, i que va anar publicant en petites edicions d’autor fins als anys 80, quan surt a Edicions del Mall el seu celebrat Amor físic (1983). Des d’aleshores, diverses editorials -Mall, Columna, Pagès- han dut a terme la tasca de treure a la llum les seves poesies completes, que han estat reunides en cinc volums, el darrer d’ells publicat de manera pòstuma: Poesia Completa V (2004).

Va col·laborar a les revistes i diaris La Mañana, Segre, La Vanguardia, Diari de Lleida, El Observador, Avui, El Periódico (suplement de Lleida), Labor, Ciudad, Destino, Sió, Oriflama i Serra d’Or. Durant els anys noranta obre a Agramunt els edificis de Lo Pardal, una casa dedicada a la Poesia Visual, que des de l’any 2000 avui acull la Fundació Privada Guillem Viladot, un museu dedicat a preservar la seva memòria.

Ha estat soci honorari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va rebre la Creu de Sant Jordi el 1993.