Any 13

Otro es el río que persigo

I

Quan el vent passa a través de les brides metàl·liques, quan frega la tija de ferro que brota de la terra i es produeixen sons roncs, se’ns està advertint d’un domini en aparença invisible de la natura.

Quan la força secreta de l’aire agita les fulles de l’olivera i mou les seves branques fins a desfer el vincle amb el seu fruit, que acaba caient, se’ns està ensenyant que és la gravetat qui domina el seu destí.

Un esdeveniment minúscul, un caprici insignificant, té la capacitat d’alterar tota una xarxa de relacions.

II

Otro es el río que persigo és una instal·lació de Cristina Mejías configurada per quatre cossos foscos, unes escultures fines que brollen del sòl i un arc de ferro que neix de la terra i aterra en una soca. Funciona com una composició, com una partitura en què cadascuna de les seves parts afecta les altres, que també influeixen en l’entorn en què es troben: un terreny argilós, ple d’oliveres i de plantes de fonoll.

Aquesta instal·lació pren el seu títol de El Inmortal, un conte de Jorge Luis Borges publicat el 1947 i en el qual Marco Flaminio Rufo, protagonista i narrador, ens explica com avança «per temorosos i difusos deserts» cap a la Ciutat dels Immortals. Durant aquesta travessia, Rufo troba el riu secret gràcies al qual els homes aconsegueixen l’anhelada perpetuïtat. Sense voler-ho, el protagonista beu de les seves aigües i es torna immortal. Tanmateix, i tot i que comparteix amb ells la seva nova condició, aviat es veu envoltat per uns éssers que no són del seu grat. El mateix li succeeix en el seu encontre amb la ciutat promesa, un lloc amb una arquitectura desordenada. Decideix aleshores buscar «un altre riu», aquell que li retornarà la seva qualitat de transitori.

Aleshores, ens preguntem: Què és el que succeeix en aquest interval entre l’expectativa i l’encontre amb el real? Quin és el potencial real, el seu abast, entre la narració sobre una terra llunyana i imaginària i l’encontre amb la materialitat de la peça i de la terra comuna?

El projecte que Cristina Mejías presenta en aquest paratge ens imposa també una travessia. Ens condueix fins a dalt d’una riba i, igual que li passa a Rufo, el protagonista de la història de Borges, ens ofereix l’oportunitat d’imaginar, de fer conjectures, a mesura que avancem, sobre el que allà trobarem. Apareixen ombres fosques que vaguen entre les oliveres, línies subtils que surten entre la vegetació, que desperta sons que, accionats pel vent, discorren entre nosaltres. Aquest trajecte ens convida a rumiar, acte que la pensadora Andrea Soto Calderón defineix com una pràctica que comporta «mastegar alguna cosa que torna de les cavitats de l’estómac, per esmicolar-ho una vegada més». El camí ens brinda l’oportunitat d’accionar aquest moviment, per adonar-nos que les coses llargues són difícils d’abastar amb la mirada.

III

Otro río es el que persigo és una proposta continuista amb la pràctica anterior de l’artista. Cristina Mejías sempre ha estat a l’escolta d’aquelles històries que li expliquen als llocs on va, les entreteixeix i, gràcies a elles, va creant la forma de les coses que seran. És una creadora. La seva pràctica és una concatenació en la qual va rescatant elements que li interessen de projectes anteriors, als quals incorpora l’experiència extreta dels contextos en què els desenvolupa. Mejías treballa amb l’obert, amb allò que es mou i que té la seva pròpia força, encara que vulguem controlar-la.

Text de Blanca del Río

Fotos: Elsa García i Montse Solà