Any 10
Antoni Llena
MÓN
Llena (1942), pioner en l’art conceptual i povera a Espanya, defensa, des del començament de la seva carrera, la idea que el món contemporani és un món fràgil on les grans proclames –polítiques i estètiques- han deixat de tenir consistència. Anuncia que el mercat deixarà de ser intercanvi per esdevenir especulació i que la informació es convertirà en desinformació. Una perspectiva que segueix essent plenament vigent en el context actual.
De fet, la seva obra “Món” consisteix en una cinta d’acer inoxidable que conté un fragment escrit en català (traducció Jem Cabanes) d’un poema en alemany de Robert Walser: “D’entre el vagareix del món sorgeixen, del tot cofois, uns mons que son molt profunds, que fugen com vagabunds vers uns altres mons que, diuen, son d’allò més preciosos. S’ofereixen bo i corrent, se saginen bo i fugint, el viure els és un migrar-se, ara, a mi, no em preocupen, perquè així puc aspirar al món que és un simple món encara per demolir”.
L’escrit de Walser evoca la idea que el món sempre està en construcció: destruint-se i construint-se constantment. En moviment, en catarsi. Walser fou un dels autors suïssos més importants del segle XX, i la literatura del qual s’endinsava en la quotidianitat i en els petits detalls de la vida, amb una expressió formal innovadora que va influir a autors com Frank Kafka, Susan Sontag, John Maxwell Coetzee o Elfriede Jelinek.
Ja a finals del 2019 s’estava treballant amb l’artista per cercar l’indret de la vinya on es pogués instal·lar aquesta peça. L’Antoni Llena cercava un lloc que el cridés. Aquest espai fou la part de darrera de la Cabana del Guino, una petita cabana de volta de finals del segle XIX i que en Llena va rebatejar com La Barraqueta. Un lloc salvatge, com un pessebre, per poder parar-se, veure el cel i llegir. El seu espai, dins de l’espai de La Vinya dels Artistes.
En aquest indret l’obra de Llena s’arrapa com un cep a les parets velles de la ruïna. Un poema ocult, com allò viscut durant la infància, que no mor mai i sempre t’ho tornes a trobar i et permet reviure emocions amagades entre les pedres de la memòria.
La festa totalment a l’aire lliure comptà amb l’espectacle del Col·lectiu Free’t “Cuirasses i Nius” i un berenar-sopar maridat amb vins del celler i música de Bach.
“Vaig buscar un lloc que em cridés. I vaig trobar La Barraqueta: un lloc salvatge, com un pessebre, per poder parar-me, veure el cel i llegir. Vaig saber que era meu espai a dins de l’espai de La Vinya dels Artistes”
“L’obra “Món” consisteix en una cinta d’acer inoxidable que porta escrit un poema de Robert Walser”
Antoni Llena
Fotos: Aida Alsan, Elsa García i Montse Solà
Antoni Llena
Barcelona, 1942
És un artista plàstic català, considerat un innovador dins del panorama artístic actual. La seva obra, subtil i elegant, és un constant desafiament a les formes convencionals i als límits de l’art. Ha publicat diversos llibres i col·labora habitualment amb la premsa escrita, actualment amb el Diari Ara.
Des del començament de la seva carrera pren partit per la fragilitat. És conscient que el món contemporani és un món fràgil, que les grans proclames –polítiques i estètiques− han deixat de tenir consistència. Va iniciar-se com a frare caputxí fins que l’any 1966, arran de la caputxinada a Sarrià (Barcelona), coneix els pintors Antoni Tàpies i Albert Ràfols-Casamada, amb qui iniciarà una sòlida i llarga amistat. Alexandre Cirici Pellicer aposta públicament pel seu treball. Entra en contacte amb el grup de pintors integrat per Jordi Galí, Sílvia Gubern, Àngel Jové i Albert Porta (Zush i Evru, posteriorment). Hi comparteix interessos artístics, tot i que amb diferències estètiques, i el 1969 realitza amb ells Primera mort, el primer vídeo artístic de l’Estat espanyol.
La seva primera exposició individual té lloc aquest mateix any a la Petite Galerie de Lleida, on exposa, dibuixades sobre la paret de la sala, les ombres de les seves escultures de paper. Aquest és també un any convuls en la seva trajectòria. Després de realitzar una gran quantitat d’obres –moltes de les quals han desaparegut– decideix renunciar, per radicalitat poètica, a la pràctica artística. La tornarà a exercir deu anys més tard, el 1979, de manera ininterrompuda fins avui.
Ha estat professor de literatura artística a la Universitat de Girona i ha dirigit tallers d’art per a la School of Visual Arts de Nova York i també a l’escola Eina de Barcelona. Ha comissariat l’exposició “Tàpies vist per Llena. L’ansietat de les influències” per a la Fundació Tàpies (1991). També col·labora habitualment a la premsa escrita i és autor dels llibres La gana de l’artista (1999) i Per l’ull de l’art (2008), així com d’escultures públiques com David i Goliat (Barcelona, 1992) i Homenatge als castellers (Barcelona, 2011), entre d’altres. El MACBA conserva diverses peces seves.
Ha estat reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Plàstiques i Premi Espais a la Crítica d’Art.